martes, 28 de octubre de 2014

Astúcia o covardia?


D’ençà que el Tribunal Constitucional suspengué la Llei de Consultes, el senyor Mas no ha fet altre cosa que estimular més i més, entre la gent, la necessitat de votar aquest mes entrant la qüestió de la independència. I val a dir que molts catalans, potser la majoria, no ha dubtat a seguir-lo.
Pels qui posem més atenció en qüestions més quotidianes com ara que en dos anys i mig el nostre Parlament tan sols hagi aprovat literalment cinc lleis (!) comptant una de pressupostos i la de consultes, que el deute català s’hagi duplicat respecte a les ja penoses finances deixades pels sis anys de tripartit mentre el nostre bonus de deute continua enfonsant-se a la categoria de “bonus deixalla”, la privatització d’hospitals públics, o la molt probable trama corrupte que embrutarà tot el partit del Govern, la metafísica de “l’Estat Nació” ens sona una mica allunyada de les nostres preocupacions més urgents.

LLei de Consultes sancionada pel President Mas

Mai s’ha de faltar el respecte als qui senten el desig de ser consultats sobre la unitat de l’Estat. Ara bé, cal que s’entengui que el seu anhel democràtic no es pot materialitzar de qualsevol manera. I la pressa per fer-ho “ara o mai”, com si després del 9-N s’acabés el món, està transfigurat la cara, fins ara desafinat, del sobiranisme, en el ridícul rostre d’un clown.
Fa poques setmanes, el Partit Independentista del Quebec va qualificar el procés català de “simbòlic” i “succedani” al costat dels procesos del Quebec i Escòcia. Fóra bo que els independentistes se n’adonessin amb això de fins a quin punt fan malament la seva via.
Potser fer un “procés participatiu”, sense cens i podent votar durant quinze dies no sigui el millor sistema per guanyar credibilitat ni respecte. Per més que el President ho exposi com un jugada carregada d’astúcia, és un nyap per sortir ell del pas.


Pascal Bérubé, diputat independendista quebequés, parlant sobre el procés català. Vegeu l'enllaç de l'Ara


El Molt Honorable vol vendre la seva ocurrència com una estratègia ben planificada. Assegura que el Govern central no la podrà recorre perquè aquest cop no hi ha decret, ni llei o cap paper signat.
Per la seva trajectòria i formació, el President ha de saber que això és fals. Tot acte d’una administració o impulsat per ella, per la via de fet –o sigui, sense marc legal o reglamentari que la recolzi- es pot recorre, i a més, mitjançant un procediment d’urgència. No només davant del Tribunal Constitucional, sinó fins i tot davant de qualsevol jutjat del contenciós-administratiu.
Sembla prou clar que aquest bon home menteix per guanyar-se el favor de l’electorat, servint-se de la mancança popular de coneixements jurídics – com ha fet des del primer moment. I, si com afirma, desconeix que això que vol convocar pot impugnar-se, més li valdria dimitir.
 
 Imatge de la V del darrer 11-S.
Però no dubtem de la seva intel·ligència. Els seus actes demostren que ho sap prou bé. De fet, per això no firma cap decret. Ni ell, ni cap membre del Govern. Exigeix al personal administratiu de la Generalitat que s’impliquin en la “consulta”, demana als directors dels centres escolars als qui va convocar dijous 16 que obrin els centres el dia 9 y els següents, i quan aquests li demanen una ordre signada si nega. Per estratègia? No pas. O bé, de fet sí. Per la estratègia d’evitar-se la responsabilitat administrativa i penal en que es pugui incorre i fer-la carrega sobre els seus funcionaris, altres subordinats i fins i tot els voluntaris.
I és que, diguin el que diguin de la Constitució, el senyor Mas, capità de mar, i demés tripulació acompanyant, tots ells veuen clar que hi ha “paperets” que importen i molt, malgrat “la voluntat de tot un poble”. Entre d’altres, els decrets de convocatòria il·legals.





lunes, 6 de octubre de 2014

Mito fundacional



Antes de la Máquina,
el vuelo de las aves, el hígado
de un cordero, o la voz divina
disponían dónde

ubicar la Ciudad.
La conquista, la sangre, mil formas
de sacrificios humanos
solo eran el perfume

para escribir una leyenda.
Pero llegaron la Máquina y la Industria.
Se volvió sistémica la brutalidad.
Ahora, morir, sufrir

son notas en un libro de cuentas
combustible de un engranaje
que tritura el pensamiento
¡Y cada vez tiene más hambre!

El mito se escribe en un plano de obras.
Los que padecen por trazarlo
los que agonizan identificándolo
ya ni son material de la memoria.

31 de Julio de 2014

Eduard Ariza

miércoles, 1 de octubre de 2014

Què ha passat amb la Llei de consultes i el 9N??


D’ençà que el dilluns a la tarda el Tribunal Constitucional va admetre el recurs del govern per la llei de consultes, les notícies del tema que he escoltat i llegit m’han indignat profundament. No em fico en si s’està d’acord o en contra de la decisió, sinó en la forma en què uns i altres mitjans han donat la notícia; forma que no té res d’informatiu.
Qui llegís un diari ahir al matí, sense saber de dret, haurà entès que el Tribunal va convocar un ple extraordinari per en unes poques hores tombar lla llei catalana de consultes i el mateix 9N. El breu plas per enllestir aquesta tasca que en principi porta mesos ha convertit el Tribunal en l’heroi salvador del país per uns mitjans, mentre que per altres és un òrgan podrit d’anticatalanisme.
Per començar demanem-nos què és exactament el Tribunal Constitucional. No es tracta pròpiament d’un tribunal de justícia. De fet habitualment els seus components no són pas jutges de carrera.
El disseny teòric d’aquesta institució prové del jurista austríac Hans Kelsen qui va concebre la idea del Tribunal Constitucional no com un jutjat més, sinó un “legislador negatiu” que anul·laria les decisions del Parlament, Assemblees territorials i si s’esqueia municipis, els legisladors positius, quan anessin contra la llei i la constitució. La seva idea, recollida per primer cop a la Constitució austríaca de 1920, s’incorporà a quasi totes les constitucions continentals europees aprovades des d’aleshores, com l’espanyola de 1931 i totes les que es feren en democràcia després de la Segona Guerra Mundial, inclosa l’espanyola de 1978.


Hans Kelsen


Al vigent règim el grans trets de l’Alt Tribunal es defineixen al Títol IX de la Constitució. Les concrecions del seu funcionament foren desenvolupades a la LO 2/1979. Val a dir que al no ser un tribunal de la jurisdicció ordinària aquesta llei és diferent de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Atorga als seus membres unes facultats, competències i règim d’incompatibilitats substancialment diferents de la magistrats i jutges.
Amb massa lleugeresa s’acusa el Tribunal Constitucional de ser un titella del poder. Atès com es nomena els seus membres: quatre el Congrés per majoria qualificada, quatre el Senat per igual majoria a proposta de les Assemblees autonòmiques, dos el govern y dos el Consell General del Poder Judicial; seria molt innocent pensar que no hi ha ball de cadires entre els grans partits.
Ara bé, no és admissible la hipocresia que ens sembli un òrgan just e inapel·lable quan les seves sentències ens confirmen la constitucionalitat del matrimoni homosexual o la inconstitucionalitat de l’euro per recepta. I en canvi li neguem tota la legitimitat quan pren una decisió que ens desagrada. Cal coherència.
A banda d'exercir el control de les lleis y quan s’escau interpretar-les, és feina de l’Alt Tribunal avaluar la constitucionalitat del Tractats Internacionals abans no es celebrin, resoldre les qüestions d’il·legalitat, protegir l’autonomia municipal, resoldre conflictes de competència entre administracions, resoldre conflictes d’atribucions entre poders de l’Estat i tramitar els recursos d’emparament amb què els ciutadans poden defensar els seus drets fonamentals constitucionalment protegits.


Seu Tribunal Constitucional español a Madrid

Però centrem-nos en el que ens toca que és el control de la constitucionalitat. Aquest s’articula a través d’un recurs anomenat d’inconstitucionalitat. Poden ser objecte d’aquest recurs les lleis, normes amb rang de llei com un Decret Llei o un Reial Decret, els tractats internacionals celebrats, les lleis orgàniques i els Estatuts d’Autonomia, les lleis i normes amb rang de llei de les Comunitats Autònomes, els Reglaments del Congrés, el Senat i els Reglaments de les Assemblees de les Comunitats Autònomes. Cal interposar el recurs tres mesos -nou en casos exepcionals- després de la seva publicació a un diari oficial com el BOE o el Diari Oficial de l'Autonomia. En cas contrari ja no podrà presentar-se.
Aquest recurs no és una acció jurídica que pugui imposar qualsevol. Només estan facultats per la tasca el Defensor del Poble, cinquanta diputats, cinquanta senadors, les Assembles de les Comunitats Autònomes que ho aprovin per majoria absoluta només amb les lleis que els afectin, i el President del Govern prèvia deliberació del Consell de Ministres.


Ple actual del Tribunal Constitucional

Un cop presentat, el Tribunal ha de deliberar si admet o no el recurs. Aquest procés sol ser ràpid. En cas que l’admeti, pot deixar la norma en vigor, o acordar-ne la suspensió cautelar, és a dir, deixar-la sense efecte temporalment fins a sentència. Aquest procés té una particularitat, quan qui impugna és el President del Govern ja que aquest pot obligar a la suspensió cautelar automàtica, des del moment que el seu recurs es declara admès. Això és el que va passar dilluns amb la Llei de Consultes i la consulta del 9N. Ni el Tribunal és va llevar patriòtic ni anticatalà. Davant la crida del govern i d’acord amb la llei que el regula va convocar un ple d’urgència. Va trobar que el recurs tenia base per admetre’l i com que el presentava el cap de govern un cop admès es produí la suspensió cautelar. El mateix succeí fa un any amb l’euro per recepta tant a Madrid com a Catalunya, per cert.
És molt important tenir clar que la llei de consultes ara mateix no ha estat declarada inconstitucional, com molts pensen. Queda per davant un llarg procés de mesos on la Generalitat i el Govern tindran temps per fer al·legacions. Després el ple del tribunal haurà de decidir en vot per majoria si declara o no inconstitucional la llei.
Jo no sóc ningú per respondre això. Només un estudiant de dret amb afecció pel dret constitucional d’aquest i d’altres estats que humilment ha volgut fer una mica de tasca divulgativa davant els malentesos periodístics. Però en la meva modesta opinió, hi ha prou marge interpretatiu per avalar la constitucionalitat de la llei i del 9N, tot i que potser clarificant-ne el caràcter estrictament consultiu.
Una darrera qüestió que m’han fet dos amics és si contra la sentència del constitucional cap un recurs a un tribunal internacional o de la Unió Europea.
El cert és que en aquest cas no.

Seu del Tribunal Europeu de Drets Humans

Hi ha dos tribunals internacionals als quals en unes circumstàncies molt concretes és pot presentar un recurs en matèria de drets humans, un cop s’ha pronunciat el Tribunal Constitucional. Un és el Tribunal Europeu de Drets Humans amb seu a Estrasburg. Aquest tribunal és l’òrgan judicial de Consell Europeu una organització internacional –sovint confosa amb la UE- establerta al 1949 per defensar els drets humans. L’altre es el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea radicat a Luxemburg.

Cal insistir que només en unes concretes circumstàncies pot apel·lar-se a ells una decisió del Constitucional i això depèn en gran mesura que es vegin afectats els drets que ells vetllen. El primer protegeix els drets humans recollits al Conveni de Roma (1953) y el segon garanteix el compliment de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (1999) pel que fa als drets humans –també regula altres qüestions de caire més administratiu relatives al compliment dels tractats europeus. Val a dir que ni un text ni l’altre contenen el dret a l’autodeterminació dels pobles, per tant, no hi hauria base per recorre-hi en el cas català.