lunes, 10 de noviembre de 2014

Barrio de Gracia (BCN)



Pueblo metamorfoseado en ciudad.
Un fósil de intimidad
se respira en tus calles.

Cuantos usos tienen tus parques,
fantasías de niños
alcobas de amantes.

Yo he visto en tu gente
la caricia de una sonrisa.
Y por tus calles paseando

descubrí tantos recuerdos
que al volver me enferma
la fragilidad de la melancolía.

31 de Julio de 2014

Eduard Ariza

domingo, 9 de noviembre de 2014

Feliç 9-N a tots els votants!!


Fa setmanes que he donat a aquest blogg un to massa polític, com a mínim més del que jo voldria. He tractat d'exposar la meva opinió, contrària com se sap, al "Procés Sobiranista". Sempre he buscat de fer-ho des del respecte, però, malgrat la cura posada, no sé si ho he aconseguit. Si qualsevol persona que ha entrat a Neonocentismo, durant els darrers dies, s'ha sentit molesta per les opinions aquí expressades, vull transmetre-li les meves disculpes.
La meva posició escèptica que em fa ser contrari als grans canvis que poden aportar inestabilitat potser mai l'he explicada prou bé. Jo no tindria cap problema en canviar el meu passaport vigent per un de català o de qualsevol altre nacionalitat. La meva identitat cultural no s'alteraria en cap cas. El que no vull és que aquest canvi afecti al benestar de les persones que estimo ni al meu personal. 
En qualsevol cas, avui no vull parlar de res d'això.
Avui, amb molta brevetat, vull declarar el meu respecte i suport a tots els meus amics que amb bona voluntat creuen amb convicció que fan el correcte anant a votar. De tot cor espero que no tinguin cap problema, que gaudeixin d'aquest acte tan important per ells i que fa tant que esperen. He tingut la gran sort no haver trobat cap intolerant entre els meus molts amics independentistes. Sé que ells respectaran que jo avui no vagi a votar, que entenen el meu escepticisme i les meves raons. Per això vull que sàpiguen, per si algun cop no ho he estat suficientment clar, que els seus motius no són menys comprensibles, ni menys importants i respectables per mi. ¡Us desitjo una feliç jornada electoral!

viernes, 7 de noviembre de 2014

Encarnació Roca, una trobada


L’espiral de radicalisme d’un cantó i altre en relació al “Procés” sembla desconèixer què vol dir raonable. Aquest excés de radicalisme acostuma a trobar víctimes innocents a les que acusa i condemna simultàniament, per un acte o opinió que el bàndol de torn considera criminal, sense parar-se a comprendre les seves raons, posició o obligacions. Vaja, sense ser raonable.
La darrera víctima d’aquest fenomen ha estat donya Encarnació Roca, magistrada del Tribunal Constitucional, qui ahir va salvar el seu Doctorat Honoris Causa per la Universitat de Girona, després d’una votació on es plantejava retirar-li aquesta distinció per haver votat en favor de l’admissió dels dos recursos sobre la constitucionalitat del 9-N. Està per confirmar que la Generalitat desestimi la pretensió de retirar-li la creu de Sant Jordi.

Donya Encarnació Roca jura el seu càrrec com a magistrada del Tribunal Constitucional.

No tinc intenció de fer aquí un elogi dels seus mèrits com a extraordinària experta en dret civil i magistrada de distingida trajectòria. Jo no sóc ningú per avaluar-los. Tampoc em sento capaç de valorar la conducta dels qui l’acusen de boicotejar la consulta/procés participatiu, sense esperar tan sols a conèixer el sentit del seu vot quan es produeixi la sentència. Qui sap si el considerarà constitucional... Jo ara només vull compartir una anècdota personal.
Farà cosa d’uns dos anys, quan jo començava dret, un dels meus professors, el Dr. Carlos Villagrasa, em va convidar a la presentació d’un llibre que havia escrit conjuntament amb altres professores de dret d’Espanya sobre els efectes de la custòdia compartida pels nens després d’un divorci. En aquella època, el aleshores ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, volia reformar la llei perquè aquest règim fos el preferent a falta d’acord entre pares. Seguint la seva tònica ministerial, al final no va aprovar la llei.

La Justícia, una al·legoria.

La presentació es feia al Molt Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. Les intervencions de les professores van ser molt interessant. Amb estadístiques, dades i informes psicològics van raonar les inconveniències de la custòdia compartida. El Dr. Villagrasa, molts sensibilitzat amb els dret de la infància, enriquia els seus comentaris com a docent, amb la seva experiència com a magistrat de la sala civil de l’Audiència Provincial de Barcelona.
Sovint aquest règim esdevé un subterfugi per escatimar pensió a la mare, sense que el pare passi més temps amb el fill, que queda en mans dels avis. A més, el fet de no tenir una casa pròpia acostuma a produir efectes negatius en l’adaptació del nen de cares als estudis i a nivell de desenvolupament personal en general.
Però el gran al·licient de l’event, era la presència d’Encarnació Roca. No havia participat en la redacció del llibre, però estava molt vinculada a molts dels autors. A més, com a civilista consumada, magistrada de la sala del civil del Tribunal Suprem abans de ser proposada pel Tribunal Constitucional, era una experta en el tema dels divorcis.

Ple del Tribunal Constitucional. Les dones no hi abunden...

La senyora Roca tampoc es mostrà partidària del règim de custòdia compartida. Va lloar al llibre al temps que criticava la nul·la atenció que els polítics espanyols presten a iniciatives tècniques com aquesta pes assessorar-se abans d’elevar veritables bajanades a rang de llei.
-Mirin, no hi ha persona més hobbsiana que jo –ens va dir- Les persones som dolentes per naturalesa i sovint no ens preocupa si fem mal algú, encara que sigui el nostre fill per obtenir un mesquí benefici. Els podria parlar de molts casos, però voldria recomanar-los un llibre de Henry James, El que Maisie sabia. En aquesta novel·la se’ns explica la història d’una nena, amb uns pares a punt de divorciar-se. Cap d’ells es volt fer, càrrec de la nena, només la seva dida l’estima. Saben quants casos d’aquests es veuen?
“Un nen és l’única persona que no té advocat en un procés de divorci. Potser té el fiscal, però el fiscal no és el seu defensor. Assegura que es compleix la llei del menor, que no és exactament el mateix. Molta gent planteja el tema sota l’òptica “el dret del pare”. Mirin, el primer és el dret del nen, què és el millor per ell. I després la resta.

El llibre que ens va recomanar donya Encarnació Roca.

Recordo que era una d’aquelles persones que al marge del càrrec que ostenta i com s’expressa gaudia d’una elegància natural al parlar. A més era molt raonable en els seus arguments.
-En casos particulars per suposat és pot admetre. Recordo un cas, al que anomeno “el dels nens de Brussel·les” que era un parella que es divorciava, s’anava a viure a Brussel·les, en dos pisos un en front de l’altre i demanaven de mutu acord la custòdia compartida. Doncs bé, el jutge de torn va dictar custòdia exclusiva per la mare.
“Això és va recorre i em va arribar a mi al Suprem. I aleshores –la seva veu va adquirir un to irònic- vaig fer el pitjor que podia fer. Vaig veure que la sentència en qüestió no tenia fonament jurídic. Per tant, la vaig anul·lar. Pensava que en fer-la de nou, el jutge atendria el desig dels pares. Doncs bé, no ho va fer.
“Els pobres pares van presentar un segon recurs. Ja demanaven que ens inhibíssim en favor de la justícia belga. Aleshores vaig dictar tan ràpid com vaig poder una nova sentència donant-los el que demanaven.

Universistat de Girona.

Va quedar molt poc temps per fer precs i preguntes. Per això, en acabar em vaig apropar a la taula. Vaig preguntar a una de les ponents si la Comissió de Justícia del Congrés o el Ministeri els volia consultar per llibre.
-Mira això t’ho pot explicar molt millor l’Encarna. –va cridar la senyora Roca- Aquest noi té una pregunta per tu.
Jo no comptava per res amb parlar amb la senyora Roca. Quan un comença a estudiar dret, s’estudia el Tribunal Constitucional a introducció a dret processal o dret constitucional (I). Se’l percep com quelcom llunyà, un Olimp els Déus on accedeixen molts pocs juristes. No em podia creure que estigués parlant amb un d’ells.
-Els polítics? Mira, a molts països Europeus, pensa en Anglaterra, cada vegada que és fa una reforma d’aquest tipus, el govern i el parlament criden els experts, jurídics, psicològics, els que siguin –em va dir- Aquí, quan els vols fer alguna recomanació, et fan fora quasi demanant-te que no molestis.
Animat pel bon començament, vaig atrevir-me a demanar la seva opinió sobre dues sentències del Constitucional sobre el dret de família que havia llegit per preparar-me la presentació. Em va sorprendre la seva reacció. Pensava que em tractaria de tallar la conversa aviat, però res d’això. Semblava no tenir pressa. Em va explicar la seva postura sobre els temes que li preguntava, fins i tot es va interessar per mi. Va preguntar-me pels meus estudis, per on volia tirar quan acabés la carrera, si m’interessava el dret de família.

El Tribunal Constitucional, l'Olimp dels Déus entre juristes.


Fins ara aquest record, no em semblava que valgués la pena compartir-lo. Més enllà del personal, no en tenia cap valor. Però aquests dos dies, amb les bretolades que he llegit a les xarxes socials i altres llocs weeb contra la senyora Roca, volia recordar a aquesta gent que té tanta facilitat per odiar, que odien a una persona, a un ésser humà al que no coneixen. A algú a qui la grandesa del càrrec mai li ha robat proximitat amb la gent, ni li ha fet estar-se de dedicar més de vint minuts a parlar de lleis i jurisprudència amb un estudiant de primer de carrera a qui acaba de conèixer.