Barrio de Gracia (BCN)

Pueblo metamorfoseado en ciudad.

Un fósil de intimidad

se respira en tus calles.

Cuantos usos tienen tus parques,

fantasías de niños

alcobas de amantes.

Yo he visto en tu gente

la caricia de una sonrisa.

Y por tus calles paseando

descubrí tantos recuerdos

que al volver me enferma

la fragilidad de la melancolía.

31 de Julio de 2014

Eduard Ariza

Encarnació Roca, una trobada

L’espiral de radicalisme d’un cantó i altre en relació al “Procés” sembla desconèixer què vol dir raonable. Aquest excés de radicalisme acostuma a trobar víctimes innocents a les que acusa i condemna simultàniament, per un acte o opinió que el bàndol de torn considera criminal, sense parar-se a comprendre les seves raons, posició o obligacions. Vaja, sense ser raonable.

La darrera víctima d’aquest fenomen ha estat donya Encarnació Roca, magistrada del Tribunal Constitucional, qui ahir va salvar el seu Doctorat Honoris Causa per la Universitat de Girona, després d’una votació on es plantejava retirar-li aquesta distinció per haver votat en favor de l’admissió dels dos recursos sobre la constitucionalitat del 9-N. Està per confirmar que la Generalitat desestimi la pretensió de retirar-li la creu de Sant Jordi.

Donya Encarnació Roca jura el seu càrrec com a magistrada del Tribunal Constitucional.

No tinc intenció de fer aquí un elogi dels seus mèrits com a extraordinària experta en dret civil i magistrada de distingida trajectòria. Jo no sóc ningú per avaluar-los. Tampoc em sento capaç de valorar la conducta dels qui l’acusen de boicotejar la consulta/procés participatiu, sense esperar tan sols a conèixer el sentit del seu vot quan es produeixi la sentència. Qui sap si el considerarà constitucional... Jo ara només vull compartir una anècdota personal.

Farà cosa d’uns dos anys, quan jo començava dret, un dels meus professors, el Dr. Carlos Villagrasa, em va convidar a la presentació d’un llibre que havia escrit conjuntament amb altres professores de dret d’Espanya sobre els efectes de la custòdia compartida pels nens després d’un divorci. En aquella època, el aleshores ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, volia reformar la llei perquè aquest règim fos el preferent a falta d’acord entre pares. Seguint la seva tònica ministerial, al final no va aprovar la llei.

La Justícia, una al·legoria.

La presentació es feia al Molt Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. Les intervencions de les professores van ser molt interessant. Amb estadístiques, dades i informes psicològics van raonar les inconveniències de la custòdia compartida. El Dr. Villagrasa, molts sensibilitzat amb els dret de la infància, enriquia els seus comentaris com a docent, amb la seva experiència com a magistrat de la sala civil de l’Audiència Provincial de Barcelona.

Sovint aquest règim esdevé un subterfugi per escatimar pensió a la mare, sense que el pare passi més temps amb el fill, que queda en mans dels avis. A més, el fet de no tenir una casa pròpia acostuma a produir efectes negatius en l’adaptació del nen de cares als estudis i a nivell de desenvolupament personal en general.

Però el gran al·licient de l’event, era la presència d’Encarnació Roca. No havia participat en la redacció del llibre, però estava molt vinculada a molts dels autors. A més, com a civilista consumada, magistrada de la sala del civil del Tribunal Suprem abans de ser proposada pel Tribunal Constitucional, era una experta en el tema dels divorcis.

Ple del Tribunal Constitucional. Les dones no hi abunden...

La senyora Roca tampoc es mostrà partidària del règim de custòdia compartida. Va lloar al llibre al temps que criticava la nul·la atenció que els polítics espanyols presten a iniciatives tècniques com aquesta pes assessorar-se abans d’elevar veritables bajanades a rang de llei.

-Mirin, no hi ha persona més hobbsiana que jo –ens va dir- Les persones som dolentes per naturalesa i sovint no ens preocupa si fem mal algú, encara que sigui el nostre fill per obtenir un mesquí benefici. Els podria parlar de molts casos, però voldria recomanar-los un llibre de Henry James, El que Maisie sabia. En aquesta novel·la se’ns explica la història d’una nena, amb uns pares a punt de divorciar-se. Cap d’ells es volt fer, càrrec de la nena, només la seva dida l’estima. Saben quants casos d’aquests es veuen?

“Un nen és l’única persona que no té advocat en un procés de divorci. Potser té el fiscal, però el fiscal no és el seu defensor. Assegura que es compleix la llei del menor, que no és exactament el mateix. Molta gent planteja el tema sota l’òptica “el dret del pare”. Mirin, el primer és el dret del nen, què és el millor per ell. I després la resta.

El llibre que ens va recomanar donya Encarnació Roca.

Recordo que era una d’aquelles persones que al marge del càrrec que ostenta i com s’expressa gaudia d’una elegància natural al parlar. A més era molt raonable en els seus arguments.

-En casos particulars per suposat és pot admetre. Recordo un cas, al que anomeno “el dels nens de Brussel·les” que era un parella que es divorciava, s’anava a viure a Brussel·les, en dos pisos un en front de l’altre i demanaven de mutu acord la custòdia compartida. Doncs bé, el jutge de torn va dictar custòdia exclusiva per la mare.

“Això és va recorre i em va arribar a mi al Suprem. I aleshores –la seva veu va adquirir un to irònic- vaig fer el pitjor que podia fer. Vaig veure que la sentència en qüestió no tenia fonament jurídic. Per tant, la vaig anul·lar. Pensava que en fer-la de nou, el jutge atendria el desig dels pares. Doncs bé, no ho va fer.

“Els pobres pares van presentar un segon recurs. Ja demanaven que ens inhibíssim en favor de la justícia belga. Aleshores vaig dictar tan ràpid com vaig poder una nova sentència donant-los el que demanaven.

Universistat de Girona.

Va quedar molt poc temps per fer precs i preguntes. Per això, en acabar em vaig apropar a la taula. Vaig preguntar a una de les ponents si la Comissió de Justícia del Congrés o el Ministeri els volia consultar per llibre.

-Mira això t’ho pot explicar molt millor l’Encarna. –va cridar la senyora Roca- Aquest noi té una pregunta per tu.

Jo no comptava per res amb parlar amb la senyora Roca. Quan un comença a estudiar dret, s’estudia el Tribunal Constitucional a introducció a dret processal o dret constitucional (I). Se’l percep com quelcom llunyà, un Olimp els Déus on accedeixen molts pocs juristes. No em podia creure que estigués parlant amb un d’ells.

-Els polítics? Mira, a molts països Europeus, pensa en Anglaterra, cada vegada que és fa una reforma d’aquest tipus, el govern i el parlament criden els experts, jurídics, psicològics, els que siguin –em va dir- Aquí, quan els vols fer alguna recomanació, et fan fora quasi demanant-te que no molestis.

Animat pel bon començament, vaig atrevir-me a demanar la seva opinió sobre dues sentències del Constitucional sobre el dret de família que havia llegit per preparar-me la presentació. Em va sorprendre la seva reacció. Pensava que em tractaria de tallar la conversa aviat, però res d’això. Semblava no tenir pressa. Em va explicar la seva postura sobre els temes que li preguntava, fins i tot es va interessar per mi. Va preguntar-me pels meus estudis, per on volia tirar quan acabés la carrera, si m’interessava el dret de família.

El Tribunal Constitucional, l'Olimp dels Déus entre juristes.

Fins ara aquest record, no em semblava que valgués la pena compartir-lo. Més enllà del personal, no en tenia cap valor. Però aquests dos dies, amb les bretolades que he llegit a les xarxes socials i altres llocs weeb contra la senyora Roca, volia recordar a aquesta gent que té tanta facilitat per odiar, que odien a una persona, a un ésser humà al que no coneixen. A algú a qui la grandesa del càrrec mai li ha robat proximitat amb la gent, ni li ha fet estar-se de dedicar més de vint minuts a parlar de lleis i jurisprudència amb un estudiant de primer de carrera a qui acaba de conèixer. 

Astúcia o covardia?

D’ençà que el Tribunal Constitucional suspengué la Llei de Consultes, el senyor Mas no ha fet altre cosa que estimular més i més, entre la gent, la necessitat de votar aquest mes entrant la qüestió de la independència. I val a dir que molts catalans, potser la majoria, no ha dubtat a seguir-lo.

Pels qui posem més atenció en qüestions més quotidianes com ara que en dos anys i mig el nostre Parlament tan sols hagi aprovat literalment cinc lleis (!) comptant una de pressupostos i la de consultes, que el deute català s’hagi duplicat respecte a les ja penoses finances deixades pels sis anys de tripartit mentre el nostre bonus de deute continua enfonsant-se a la categoria de “bonus deixalla”, la privatització d’hospitals públics, o la molt probable trama corrupte que embrutarà tot el partit del Govern, la metafísica de “l’Estat Nació” ens sona una mica allunyada de les nostres preocupacions més urgents.

LLei de Consultes sancionada pel President Mas

Mai s’ha de faltar el respecte als qui senten el desig de ser consultats sobre la unitat de l’Estat. Ara bé, cal que s’entengui que el seu anhel democràtic no es pot materialitzar de qualsevol manera. I la pressa per fer-ho “ara o mai”, com si després del 9-N s’acabés el món, està transfigurat la cara, fins ara desafinat, del sobiranisme, en el ridícul rostre d’un clown.

Fa poques setmanes, el Partit Independentista del Quebec va qualificar el procés català de “simbòlic” i “succedani” al costat dels procesos del Quebec i Escòcia. Fóra bo que els independentistes se n’adonessin amb això de fins a quin punt fan malament la seva via.

Potser fer un “procés participatiu”, sense cens i podent votar durant quinze dies no sigui el millor sistema per guanyar credibilitat ni respecte. Per més que el President ho exposi com un jugada carregada d’astúcia, és un nyap per sortir ell del pas.

Pascal Bérubé, diputat independendista quebequés, parlant sobre el procés català. Vegeu l'enllaç de l'Ara

http://www.ara.cat/politica/delegacio-quebequesa-no-planteja-Barcelona_0_1231677043.html

El Molt Honorable vol vendre la seva ocurrència com una estratègia ben planificada. Assegura que el Govern central no la podrà recorre perquè aquest cop no hi ha decret, ni llei o cap paper signat.

Per la seva trajectòria i formació, el President ha de saber que això és fals. Tot acte d’una administració o impulsat per ella, per la via de fet –o sigui, sense marc legal o reglamentari que la recolzi- es pot recorre, i a més, mitjançant un procediment d’urgència. No només davant del Tribunal Constitucional, sinó fins i tot davant de qualsevol jutjat del contenciós-administratiu.

Sembla prou clar que aquest bon home menteix per guanyar-se el favor de l’electorat, servint-se de la mancança popular de coneixements jurídics – com ha fet des del primer moment. I, si com afirma, desconeix que això que vol convocar pot impugnar-se, més li valdria dimitir.

 

 Imatge de la V del darrer 11-S.

Però no dubtem de la seva intel·ligència. Els seus actes demostren que ho sap prou bé. De fet, per això no firma cap decret. Ni ell, ni cap membre del Govern. Exigeix al personal administratiu de la Generalitat que s’impliquin en la “consulta”, demana als directors dels centres escolars als qui va convocar dijous 16 que obrin els centres el dia 9 y els següents, i quan aquests li demanen una ordre signada si nega. Per estratègia? No pas. O bé, de fet sí. Per la estratègia d’evitar-se la responsabilitat administrativa i penal en que es pugui incorre i fer-la carrega sobre els seus funcionaris, altres subordinats i fins i tot els voluntaris.

I és que, diguin el que diguin de la Constitució, el senyor Mas, capità de mar, i demés tripulació acompanyant, tots ells veuen clar que hi ha “paperets” que importen i molt, malgrat “la voluntat de tot un poble”. Entre d’altres, els decrets de convocatòria il·legals.

Mito fundacional

Antes de la Máquina,

el vuelo de las aves, el hígado

de un cordero, o la voz divina

disponían dónde

ubicar la Ciudad.

La conquista, la sangre, mil formas

de sacrificios humanos

solo eran el perfume

para escribir una leyenda.

Pero llegaron la Máquina y la Industria.

Se volvió sistémica la brutalidad.

Ahora, morir, sufrir

son notas en un libro de cuentas

combustible de un engranaje

que tritura el pensamiento

¡Y cada vez tiene más hambre!

El mito se escribe en un plano de obras.

Los que padecen por trazarlo

los que agonizan identificándolo

ya ni son material de la memoria.

31 de Julio de 2014

Eduard Ariza

El Fantasma Urbano

Sinuosos arrecifes de color enfermo

y textura insumergible

se alza frente al mar.

Sus torbellinos de caos en el horizonte

manchan poniente y alma.

Pudren el cielo y la mar

hasta desalarla con sus químicos

y ahogarlo con sus humos.

Una bandada de ruidos

surca sus espacios como un buitre.

Con sus garras invisibles

despedaza –sin prisa- la cordura.

Y las humeantes farolas juegan

a ser cirios de un ataúd inmenso.

La grandeza de la ciudad

nos hace morir de insignificancia

solo velados por esa luz eléctrica.

En el laberinto de sus calles

todos somos minotauros.

La nuestra es un hambre monstruosa de libertad.

31 de Julio de 2014

Eduard Ariza

Susurros

Las cadenas de palabras de mi voz,

trazos frágiles en el aire

contienen la fortaleza del alma.

Son la prolongación expresiva

de esa agitación

que desprende el torbellino de sensaciones

despertadas por tu compañía.

Ojalá, el tiempo, con calma

subsane la edad

y las demás imperfecciones del tiempo.

Porque la ilusión de tu presencia

perpetuada

me acerca

                        peligrosamente

a la adictiva caricia de la plenitud.

20 de mayo de 2014

Eduard Ariza

Posponiendo el regreso (III)

Otra noche sucedió algo terrible. Vio otra sombra en el dormitorio. La sombra de un hombre. ¿Quién era? Los peores pensamientos le vinieron a la cabeza. ¡No! No…, aquello no era posible. Lily tenía casi setenta años ¿cómo iba a estar rehaciendo su vida con alguien? Debía de ser un criado o algo así.

En las dos noches siguientes no volvió a ver a nadie más. Pero a la tercera volvió a ver a la sombra. ¡Qué angustia! ¿Qué significaba aquello?

Trató de contener sus suposiciones. Lo mejor era ir a la casa y preguntarle directamente. ¿Pero qué le iba a decir? Llevo más de un mes observando como te vas a dormir y recientemente he visto que hay alguien más en tu cuarto. No, no era muy razonable.

En los días siguientes no se sentó más en el sofá. En vez de eso se tomó un somnífero y fue directo a la cama. Cómo le dolía la cabeza.

Así estuvo un par de semanas, cuando finalmente en un impulso de irreflexión resolvió marcharse de allí. Aquella situación era estúpida. Al margen de que hubiese o no otro hombre en el dormitorio de su mujer, en aquella casa perdía el tiempo. Tenía demasiado dinero como para sufrir en una espacio tan pequeño. Si no podía estar bien por lo menos viajaría. Un largo viaje, cuyo retorno se demoraría para siempre.

En aquel estado de ebullición mental se le ocurrió otra necesidad. Decidió llamar a una agencia de chicas para conseguir a una muy joven.

-Que tenga pocos más de veinte. La quiero bajita, pelo oscuro. Con los ojos azules. –su voz sonaba a viejo.

-¿Cuántos años tiene usted?

-Setenta y tres.

Al otro lado del teléfono una mano versada en las necesidades de hombres mayores hizo un par de clicks sobre el catálogo digital para buscar entre varias opciones que chica reunía aquellas características junto con la necesaria experiencia para estar con un hombre de edad avanzada.

Dos días más tarde dio el día libre al servicio. Se tomó una viagra, llevaba más de una década necesitando aquella pastilla para hacer el amor. Claro que Lily y el no habían estado juntos desde hacía una eternidad.

Cuando llegó la chica comprendió que no iba a poder hacer nada. ¿Por qué la había pedido con los ojos azules? ¿Por qué no verdes o marrones? Tenía una mirada de una azul intenso clavadita a la de Lily. Además miraban igual. Era como si los ojos de su mujer se hubiesen incrustado en aquel cuerpo joven para espiarle, para ver el humillante acto que estaba a punto de cometer.

Cogió su billetera y sacó algunos billetes, más de los que hubiesen sido necesarios.

-Puedes pagarme después.

-No habrá un después. No vamos a hacer nada. Me encuentro mal.

-A veces, en el primer momento, cuando uno está cansado y es… mayor… Pues los nervios, pueden… Pero se pasa rápido. Déjame relajarte.

-No, no. Necesito estar tenso.

La chica se fue nada decepcionada. Se ha ahorrado acostarse con un vejestorio y se ha llevado una propina sustanciosa, se dijo Halifax amargado, mientras se tumbaba bajo la sábana en posición fetal, esperando que el efecto de la pastilla azul desapareciese y todo su cuerpo volviese a la normalidad. Por primera vez desde su adolescencia un sentimiento de vergüenza nacido de la frustración sexual se apoderó de él. De algún modo, toda la respetabilidad que había acumulado a lo largo de su vida se acababa de evaporar en unos pocos minutos.

En los días siguientes volvió a caer en un estado depresivo. El médico que le vino a ver para un chequeo rutinario le detectó enseguida el trastorno anímico. Le recetó unas pastillas además de la recomendación de un cambio de aires.

-Debería hacer algo que le gustase, William.

-Ya…

Nunca había hecho nada realmente a su gusto. ¿Alguien lo hace? Había disfrutado de muchas cosas, pero hacerlas porque le apetecían… eso era algo desconocido para él. Si lo pensaba fríamente ni siquiera se había casado por amor. Se gustaban, cierto, al menos entonces. Pero aquello no fue amor, fue un contrato no muy diferente a la mayoría de transacciones en las que había tomado parte a lo largo de su vida. Él le ofreció a Lily una vida cómoda y feliz, a cambio de su compañía y lealtad. Los hijos no habían venido porque Dios no lo había querido, ni ellos tampoco habían insistido demasiado. A partir de ahí él había cumplido su parte.

-¡Ella! ¡Ella ha roto nuestro acuerdo! –balbuceó en la cama a punto de dormirse.

El remordimiento le despertó a la mañana siguiente. ¡Claro que había habido amor entre ellos! Por su parte aún lo había. ¿Dónde dejaba a Lily el razonamiento de la noche anterior? Pues ni que ella fuese un objeto. Aquello se tenía que acabar. Necesitaba hablar con ella. La última vez que conversaron se había portado como un comerciante. Si su matrimonio debía acabar, al menos quería terminarlo como marido… y quería suplicarle una última oportunidad.

Durante la siguiente semana se dedicó a merodear por los jardines tratando de que se produjese un encuentro fortuito. Para su frustración se dio cuenta de que su mujer no paseaba demasiado por ellos. Ni siquiera pasaba mucho tiempo en la casa.

Su deseo se convirtió en necesidad, después degeneró en obsesión y por fin en desesperación.

Pero un día, por fin, la vio. Paseaba por el lado opuesto del estanque de nenúfares donde él estaba. Al principio la tomó por un espejismo, una ilusión de su mente atrofiada, pero no, estaba allí, paseando mientras leía un libro. Aquel hábito de leer de pie lo había mantenido desde que era muy pequeña.

No se ha dado cuenta de que estoy aquí, peno. E inmediatamente el miedo de que quisiera ignorarlo se apoderó de nuevo de él.

Unos lagrimones calientes se formaron en el borde de sus párpados. Sin darse cuenta metió un pie en el estanque que apenas tenía dos palmos de profundidad y chapoteó hasta su mujer. El lodo que cubría los azulejos le hizo resbalar. El sonoro chasquido de su cuerpo en el agua captó al fin la atención de Lily que se giró muy sorprendida al ver la escena.

Halifax siguió arrastrándose como pudo. Se había hecho mucho daño en una pierna. Cuando finalmente después de un largo esfuerzo llegó al borde del estanque donde estaba su mujer iba empapado, cubierto de lodo y una hoja verde y circular de un nenúfar le colgaba del hombro.

-Lily, Lily… ¡Por favor, Lily! No quiero… no puedo volver… volver a la casa de invitados. Por favor, déjame volver a casa. Siento todo lo que ha sucedido. Yo aún te quiero. Y te quiero mucho.

Su mujer se había agachado instintivamente. Lo examinaba con cuidado para ver si se había herido en alguna parte, no ver sangre la tranquilizó. Miró a la cara suplicante de su marido con aquella fortaleza que él sólo había encontrado en sus densos ojos azules.

[FIN]

8 de Agosto de 2013

Eudard Ariza