L’espiral de
radicalisme d’un cantó i altre en relació al “Procés” sembla desconèixer què
vol dir raonable. Aquest excés de radicalisme acostuma a trobar víctimes
innocents a les que acusa i condemna simultàniament, per un acte o opinió que
el bàndol de torn considera criminal, sense parar-se a comprendre les seves
raons, posició o obligacions. Vaja, sense ser raonable.
La darrera víctima
d’aquest fenomen ha estat donya Encarnació Roca, magistrada del Tribunal
Constitucional, qui ahir va salvar el seu Doctorat Honoris Causa per la
Universitat de Girona, després d’una votació on es plantejava retirar-li
aquesta distinció per haver votat en favor de l’admissió dels dos recursos
sobre la constitucionalitat del 9-N. Està per confirmar que la Generalitat
desestimi la pretensió de retirar-li la creu de Sant Jordi.
Donya Encarnació Roca jura el seu càrrec com a magistrada del Tribunal Constitucional.
No tinc intenció de
fer aquí un elogi dels seus mèrits com a extraordinària experta en dret civil i
magistrada de distingida trajectòria. Jo no sóc ningú per avaluar-los. Tampoc
em sento capaç de valorar la conducta dels qui l’acusen de boicotejar la
consulta/procés participatiu, sense esperar tan sols a conèixer el sentit del
seu vot quan es produeixi la sentència. Qui sap si el considerarà
constitucional... Jo ara només vull compartir una anècdota personal.
Farà cosa d’uns dos
anys, quan jo començava dret, un dels meus professors, el Dr. Carlos
Villagrasa, em va convidar a la presentació d’un llibre que havia escrit
conjuntament amb altres professores de dret d’Espanya sobre els efectes de la
custòdia compartida pels nens després d’un divorci. En aquella època, el
aleshores ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, volia reformar la llei perquè aquest
règim fos el preferent a falta d’acord entre pares. Seguint la seva tònica
ministerial, al final no va aprovar la llei.
La Justícia, una al·legoria.
La presentació es
feia al Molt Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. Les intervencions de
les professores van ser molt interessant. Amb estadístiques, dades i informes
psicològics van raonar les inconveniències de la custòdia compartida. El Dr.
Villagrasa, molts sensibilitzat amb els dret de la infància, enriquia els seus
comentaris com a docent, amb la seva experiència com a magistrat de la sala
civil de l’Audiència Provincial de Barcelona.
Sovint aquest règim
esdevé un subterfugi per escatimar pensió a la mare, sense que el pare passi
més temps amb el fill, que queda en mans dels avis. A més, el fet de no tenir
una casa pròpia acostuma a produir efectes negatius en l’adaptació del nen de
cares als estudis i a nivell de desenvolupament personal en general.
Però el gran
al·licient de l’event, era la presència d’Encarnació Roca. No havia participat
en la redacció del llibre, però estava molt vinculada a molts dels autors. A
més, com a civilista consumada, magistrada de la sala del civil del Tribunal
Suprem abans de ser proposada pel Tribunal Constitucional, era una experta en
el tema dels divorcis.
Ple del Tribunal Constitucional. Les dones no hi abunden...
La senyora Roca
tampoc es mostrà partidària del règim de custòdia compartida. Va lloar al
llibre al temps que criticava la nul·la atenció que els polítics espanyols
presten a iniciatives tècniques com aquesta pes assessorar-se abans d’elevar veritables
bajanades a rang de llei.
-Mirin, no hi ha
persona més hobbsiana que jo –ens va dir- Les persones som dolentes per
naturalesa i sovint no ens preocupa si fem mal algú, encara que sigui el nostre
fill per obtenir un mesquí benefici. Els podria parlar de molts casos, però
voldria recomanar-los un llibre de Henry James, El que Maisie sabia. En
aquesta novel·la se’ns explica la història d’una nena, amb uns pares a punt de
divorciar-se. Cap d’ells es volt fer, càrrec de la nena, només la seva dida
l’estima. Saben quants casos d’aquests es veuen?
“Un nen és l’única
persona que no té advocat en un procés de divorci. Potser té el fiscal, però el
fiscal no és el seu defensor. Assegura que es compleix la llei del menor, que no
és exactament el mateix. Molta gent planteja el tema sota l’òptica “el dret del
pare”. Mirin, el primer és el dret del nen, què és el millor per ell. I després
la resta.
El llibre que ens va recomanar donya Encarnació Roca.
Recordo que era una
d’aquelles persones que al marge del càrrec que ostenta i com s’expressa gaudia
d’una elegància natural al parlar. A més era molt raonable en els seus
arguments.
-En casos
particulars per suposat és pot admetre. Recordo un cas, al que anomeno “el dels
nens de Brussel·les” que era un parella que es divorciava, s’anava a viure a
Brussel·les, en dos pisos un en front de l’altre i demanaven de mutu acord la
custòdia compartida. Doncs bé, el jutge de torn va dictar custòdia exclusiva
per la mare.
“Això és va recorre
i em va arribar a mi al Suprem. I aleshores –la seva veu va adquirir un to
irònic- vaig fer el pitjor que podia fer. Vaig veure que la sentència en
qüestió no tenia fonament jurídic. Per tant, la vaig anul·lar. Pensava que en
fer-la de nou, el jutge atendria el desig dels pares. Doncs bé, no ho va fer.
“Els pobres pares
van presentar un segon recurs. Ja demanaven que ens inhibíssim en favor de la
justícia belga. Aleshores vaig dictar tan ràpid com vaig poder una nova sentència
donant-los el que demanaven.
Universistat de Girona.
Va quedar molt poc
temps per fer precs i preguntes. Per això, en acabar em vaig apropar a la
taula. Vaig preguntar a una de les ponents si la Comissió de Justícia del
Congrés o el Ministeri els volia consultar per llibre.
-Mira això t’ho pot
explicar molt millor l’Encarna. –va cridar la senyora Roca- Aquest noi té una
pregunta per tu.
Jo no comptava per
res amb parlar amb la senyora Roca. Quan un comença a estudiar dret, s’estudia
el Tribunal Constitucional a introducció a dret processal o dret constitucional
(I). Se’l percep com quelcom llunyà, un Olimp els Déus on accedeixen molts pocs
juristes. No em podia creure que estigués parlant amb un d’ells.
-Els polítics?
Mira, a molts països Europeus, pensa en Anglaterra, cada vegada que és fa una
reforma d’aquest tipus, el govern i el parlament criden els experts, jurídics,
psicològics, els que siguin –em va dir- Aquí, quan els vols fer alguna
recomanació, et fan fora quasi demanant-te que no molestis.
Animat pel bon
començament, vaig atrevir-me a demanar la seva opinió sobre dues sentències del
Constitucional sobre el dret de família que havia llegit per preparar-me la
presentació. Em va sorprendre la seva reacció. Pensava que em tractaria de
tallar la conversa aviat, però res d’això. Semblava no tenir pressa. Em va
explicar la seva postura sobre els temes que li preguntava, fins i tot es va
interessar per mi. Va preguntar-me pels meus estudis, per on volia tirar quan
acabés la carrera, si m’interessava el dret de família.
El Tribunal Constitucional, l'Olimp dels Déus entre juristes.
Fins ara aquest
record, no em semblava que valgués la pena compartir-lo. Més enllà del personal,
no en tenia cap valor. Però aquests dos dies, amb les bretolades que he llegit
a les xarxes socials i altres llocs weeb contra la senyora Roca, volia recordar
a aquesta gent que té tanta facilitat per odiar, que odien a una persona, a un
ésser humà al que no coneixen. A algú a qui la grandesa del càrrec mai li ha
robat proximitat amb la gent, ni li ha fet estar-se de dedicar més de vint
minuts a parlar de lleis i jurisprudència amb un estudiant de primer de carrera
a qui acaba de conèixer.
