Crónica de la Universidad de Barcelona

 [A raíz de los sucesos que se vienen dando en mi cmapus universitario he decidio abrir una nueva sección en Neonovecentimo: "Crónica de la Universidad de Barcelona". Sería mi intención hacer una nueva entrega de la misma cada viernes. Dado su condición especial, he decidido además publicarla en formatos biligüe. Pongo primero la versión castellana, dado su condición de original, seguida de una traducción al catalán de la misma que intentaré entregar puntualmente cada viernes.]

La silueta de mi amiga inclinada de hombros, pero con la frente alzada para encararse mejor con los ojos del profesor me obligó a replantearme algunas cosas. Lo que cuento sucedió este martes pasado. Aquella misma tarde, sentí el impulso de esbozar sobre una cuartilla el acontecimiento. Al principio sólo escribí sobre el aspecto estético; y es que verla de aquella manera fue realmente bello, desde lo platónico a lo terrenalmente prosaico.

El cuerpo de Ester exhibe una de esas excepcionales formas de sensualidad femenina que, aunque ya ha madurado todas sus cualidades de mujer, conserva, en algunos recovecos, marcas encantadoras de niña. Sus labios al sonreír son la mejor muestra. Hay en su fisionomía material para hipérboles gongorinas, esas que hablan de doncellas blancas como la nieve que, con un peine de oro más brillante que el sol, pretenden encender, los carbones de sus cabellos; vaya, que los peinan. Comedido y poco partidario de los excesos, prefiero comentar que su tejano, sujeto por un cinturón de vistosa hebilla que engarzaba una canica azul, y su camisa de tonos grises combinaban por igual con la brillante blancura natural de su piel –tan alejada de la palidez enfermiza-, que con las espirales onduladas que formaba su melena negra.

Ester, como ya os he dicho, se había inclinado de hombros y había levantado la frente para aproximar su mirada a la de su interlocutor. Éste, un profesor, la miraba desde detrás de una mesa alzada sobre una tarima de madera. Detrás de ellos, el medio centenar de personas abandonaba las incómodas banquetas de madera y se dirigía hacia la puerta con paso cansado. Mi posición era bastante cercana a ambos, ya que también yo quería preguntar algo al profesor. Gracias a esto, pude ver de manera privilegiada aquel cruce de miradas. Hizo un gesto con la mano para acompañar los últimos argumentos de su petición; pero, pese a recibir leves elogios relativos a su condición de alumna formal, de la que no cabe esperar “nada malo”, no consiguió lo que quería. Del luminoso marrón de los ojos de Ester se apoderó una expresión atónita que se extendía por todo su rostro. Ni le hizo falta fruncir el ceño para que me diese cuenta de que se había enfadado. El profesor, con sus ojos más caídos que profundos mantuvo su indiferente negativa y se marchó.

No fue la primera vez ni la última, a lo largo de aquel día, en que vi a Ester agachar los hombros y elevar su frente para hacer aquella petición a un profesor. Creo que sólo encontró esa negativa. Yo ya llevaba un buen rato maravillado con aquella faceta suya de peticionaria, que había desconocido hasta el momento. Empezaba a parecerme que tenía un don innato para la diplomacia, fruto de su apariencia gentil y el educado tacto con que esgrimía sus inteligentes argumentos. Me acerqué a ella, sin hablar con el profesor:

-Vayamos a clase por turnos –propuse.- A una clase voy yo y tú haces huelga y, a la siguiente, vas tú y yo hago huelga. Así recogemos los apuntes y nos mantenemos reivindicativos.

Mi sugerencia sonó resignada. No pareció aliviar su enfado por la negativa de ese profesor, el único de con quienes ella habló, a colgar los apuntes de las clases en el campus, si al final el alumnado decidía ir a la huelga indefinida a partir del dos de mayo. Si la acogió con una de sus sonrisas de labios y ojos fue, supongo, porque entendió mis buenas intenciones. Ignoro si mi resignación y mi pasividad son las fuentes de mi condescendiente empatía. Lo cierto es que tengo tendencia a no ver malos actos gratuitos en las personas. La actitud del profesor me pareció explicable, incluso razonada. No quiero decir con esto que su miedo a tener un aula perpetuamente vacía si colgaba el temario en el campus virtual no me resultase el ridículo producto de su inseguridad. Además, pese a entender al profesor, por una cuestión de proximidad, mis sentimientos permanecieron más cercanos a mi amiga.

Sin embargo, su silueta con los hombros gachos y la frente erguida me obligó a reflexionar sobre muchas cosas y a reconsiderar otras… e intruducir ideas meditabundas en mi texto.

La silueta de la meva amiga inclinada d'espatlles, però amb el front alçat per encarar-se millor amb els ulls del professor em va obligar a replantejar-me algunes coses. El que conto va succeir aquest dimarts passat. Aquella mateixa tarda, vaig sentir l'impuls d'esbossar sobre una quartilla l'esdeveniment. Al principi només vaig escriure sobre l'aspecte estètic; i és que veure-la d'aquella manera va ser realment bell, des del platònic al terrenalment prosaic.
El cos d'Ester exhibeix una d'aquestes excepcionals formes de sensualitat femenina que, encara que ja ha madurat totes les seves qualitats de dona, conserva, en alguns recons. marques encantadores de nena. Els seus llavis en somriure són la millor mostra. Hi ha en la seva fesomia material per a hipèrboles gongorines, aquestes que parlen de donzelles blanques com la neu que, amb una pinta d'or més brillant que el sol, pretenen encendre, els carbons dels seus cabells; vaja, que els pentinen. Moderat i poc partidari dels excessos, prefereixo comentar que el seu texà, subjecte per un cinturó de vistosa sivella que enfilava una bala blava, i la seva camisa de tons grisos combinaven per igual amb la brillant blancor natural de la seva pell –tan allunyada de la pal·lidesa malaltissa-, que amb les espirals ondades que formava la seva cabellera negra.
Ester, com ja us he dit, s'havia inclinat d'espatlles i havia aixecat el front per aproximar la seva mirada a la del seu interlocutor. Aquest, un professor, la mirava des de darrere d'una taula alçada sobre una tarima de fusta. Darrere d'ells, el mig centenar de persones abandonava les incòmodes banquetas de fusta i es dirigia cap a la porta amb pas cansat. La meva posició era bastant propera a tots dos, ja que també jo volia preguntar alguna cosa al professor. Gràcies a això, vaig poder veure de manera privilegiada aquell encreuament de mirades. Va fer un gest amb la mà per acompanyar els últims arguments de la seva petició; però, malgrat rebre lleus elogis relatius a la seva condició d'alumna formal, de la qual no cal esperar “res dolent”, no va aconseguir el que volia. Del lluminós marró dels ulls d'Ester es va apoderar una expressió atònita que s'estenia per tot el seu rostre. Ni li va fer falta frunzir el front perquè m'adonés que s'havia enfadat. El professor, amb els seus ulls més caiguts que profunds va mantenir el seu indiferent negativa i es va marxar.
No va ser la primera vegada ni l'última, al llarg d'aquell dia, en què vaig veure a Ester ajupir les espatlles i elevar el seu front per fer aquella petició a un professor. Crec que només va trobar aquesta negativa. Jo ja portava una bona estonameravellat  amb aquella faceta seva de peticionària, que havia desconegut fins al moment. Començava a semblar-me que tenia un do innat per a la diplomàcia, fruit de la seva aparença gentil i l'educat tacte amb què esgrimia els seus intel·ligents arguments. Em vaig apropar a ella, sense parlar amb el professor:
-Anem a classe per torns –vaig proposar.- A una classe vaig jo i tu fas vaga i, a la següent, vas tu i jo faig vaga. Així recollim les anotacions i ens mantenim reivindicatius.
El meu suggeriment va sonar resignat. No va semblar alleugerir el seu empipament per la negativa d'aquest professor, l'únic d'amb els qui ella va parlar, a penjar les anotacions de les classes al campus, si al final l'alumnat decidia anar a la vaga indefinida a partir del dos de maig. Si la va acollir amb una dels seus somriures de llavis i ulls va ser, suposo, perquè va entendre les meves bones intencions. Ignoro si la meva resignació i la meva passivitat són les fonts de la meva condescendent empatia. La veritat és que tinc tendència a no veure mals actes gratuïts en les persones. L'actitud del professor em va semblar explicable, fins i tot raonada. No vull dir amb això que la seva por a tenir un aula perpètuament buida si penjava el temari al campus virtual no em resultés el ridícul producte de la seva inseguretat. A més, malgrat entendre al professor, per una qüestió de proximitat, els meus sentiments van romandre més propers a la meva amiga.
No obstant això, la seva silueta amb les espatlles alicaiguts i el front alçat em va obligar a reflexionar sobre moltes coses i a reconsiderar unes altres… i introduir idees pensatives al meu text.