Mentres recordo que...

Fa ja unes quantes setmanes, la professora de literatura hispanoamericana tractava d’explicar-nos la desorientació que els escriptors de hispanoamericans intentaren resoldre durant el modernisme a Amèrica. Patien una barreja de mals sentiments: il•legitimitat en el territori, mestissatge, bastardia, dependència de les escoles del castellà peninsular... En resum, aquesta gent no sabien qui eren. No tenien identitat.

Al llarg del modernisme i durant els moviments que el seguiren consolidaren una identitat pròpia per la cultura de cada país hispanoamericà. Fins al punt, explicà, que avui dia sembla agosarat parlar de literatura hispanoamericana com un bloc megalític. Més aviat és un fòrum tan divers com pugui ser la literatura del castellà peninsular.
A molta gent no va quedar-li clar a què es referia amb això d’identitat:
-No era una qüestió idiomàtica. No volien canviar el castellà per una llengua precolombina, posem pel cas, sinó d’aconseguir un estil cultural propi, dintre de l’idioma.

Vaig trobar envejable fins a quin punt a Llatinoamèrica s’havia assolit una identitat cultural-nacional per cada país. Aquí, a Espanya, no hem arribat mai a aconseguir aquest status. La identitat espanyola és quelcom confús, més oficial que sentit. Producte d’això és el nacionalisme xovinista, enemic de la cultura, que ha construït una concepte ranci de pàtria, completament buit. També d’aquí deriva l’escassa identificació dels persones més cultes de la nostra història amb l’etiqueta “d’espanyol”. I més encara una identificació confortable, lliure de vergonya.

-Penseu en els escriptors catalans que escriuen en castellà. Continuen tenint identitat catalana.
Amb aquestes paraules, va tractar d’exemplificar d’una manera més propera la qüestió d’identitat de la qual parlava. Vaig quedar submergit en una profunda reflexió personal mentre la sentia. Fet que per mi és el més profitós del discurs acadèmic de la universitat.
Jo tinc una identitat catalana. La tinc per damunt de la meva llengua de preferència. A banda, fins i tot, de ser un escèptic del procés polític que em començat. La tinc gràcies al meu bilingüisme. Pel meu apressi a les arts d’aquest país i més exactament als seus escriptors.

Darrerament, he sentit moltes barbaritats. Masses fins i tot per un ambient pre-electoral. La famosa intervenció militar contra a aquest país per integrar-lo a la força a l’estat, n’és la pitjor. També val a reconèixer el gran concepte de l'educació que té el ministre Wert, qui encara sembla pensar que és una eina d'adoctrinament idol·lògic. D’altres, políticament oposades, però igual de terribles, les he trobat a alguns articles de certes revistes “culturals” (on no hi he trobat cap firma d’un català notable) amb format de fulletons radicals. En aquests és crida a poc menys que a la neteja lingüística del castellà a Catalunya. Segons es veu, és l’única manera de protegir la identitat “realment catalana”.

Algú em recriminarà que doni tanta importància a aquests comentaris aïllats, que m’espantin més que les paraules del nostre feixisme xovinista. De fet, aquest darrer té més poder, per tant se l’hauria de témer més. Però la meva por –pot ser, irracional, com totes les pors- rau al fet de la nostra societat “progressista”. Ningú que no sigui ja feixista es prendrà seriosament a certs mitjans de comunicació. Estem immunitzats contra ells, per el seu esperit reaccionari, o “carca” si es prefereix. El progressisme malentès, en una societat poc reflexiva com la nostra, pot arribar a ser més perillós. Avui dia és molt “progre” ser independentista. Només cal veure el PSC que ha de dir que no ho és amb la boca petita i quasi demanant disculpes. No pretenc amb això menystenir a aquelles persones que mantenen aquesta ideologia d’una manera raonable, amb fonament i reflexió. Però sí que em fa por que tota aquesta gent que s’apunta al carro del “progressisme”, sense parar-se a pensar gaire, sovint sense distingir el bé del mal, acabi entabanada per aquests opuscles, radicals, tan perillosos.

Volia aprofitar “El Día de la Raça” per compartir aquesta reflexió amb vosaltres. He intentat fer-ho des del més profund respecte cap a tothom. Permeteu-me explicitar, per si no ho he deixat massa clar, que aquest text no va contra la independència. Demano disculpes, en qualsevol cas, a tothom que s'hagi sentit ofès. Només critica un ambient social amb masses tensions que semblen voler augmentar els radicals. Les dues comunitats lingüístiques sempre hem conviscut a Catalunya. Prenguem el camí que prenguem, no hauríem de fracturar-nos en dos com a comunitat.

Ja que hi sóc, aprofito també, a falta d’una data millor per fer-ho, per celebrar amb tots aquells que formen part, senten propera, o estimen, la rica cultura del món hispànic. A veure si ens busquem un altre dia, que l’idea s’ho mereix.

També prometo aprofundir sobre què vol dir per a mi ser català, més endavant...