lunes, 10 de noviembre de 2014

Barrio de Gracia (BCN)



Pueblo metamorfoseado en ciudad.
Un fósil de intimidad
se respira en tus calles.

Cuantos usos tienen tus parques,
fantasías de niños
alcobas de amantes.

Yo he visto en tu gente
la caricia de una sonrisa.
Y por tus calles paseando

descubrí tantos recuerdos
que al volver me enferma
la fragilidad de la melancolía.

31 de Julio de 2014

Eduard Ariza

domingo, 9 de noviembre de 2014

Feliç 9-N a tots els votants!!


Fa setmanes que he donat a aquest blogg un to massa polític, com a mínim més del que jo voldria. He tractat d'exposar la meva opinió, contrària com se sap, al "Procés Sobiranista". Sempre he buscat de fer-ho des del respecte, però, malgrat la cura posada, no sé si ho he aconseguit. Si qualsevol persona que ha entrat a Neonocentismo, durant els darrers dies, s'ha sentit molesta per les opinions aquí expressades, vull transmetre-li les meves disculpes.
La meva posició escèptica que em fa ser contrari als grans canvis que poden aportar inestabilitat potser mai l'he explicada prou bé. Jo no tindria cap problema en canviar el meu passaport vigent per un de català o de qualsevol altre nacionalitat. La meva identitat cultural no s'alteraria en cap cas. El que no vull és que aquest canvi afecti al benestar de les persones que estimo ni al meu personal. 
En qualsevol cas, avui no vull parlar de res d'això.
Avui, amb molta brevetat, vull declarar el meu respecte i suport a tots els meus amics que amb bona voluntat creuen amb convicció que fan el correcte anant a votar. De tot cor espero que no tinguin cap problema, que gaudeixin d'aquest acte tan important per ells i que fa tant que esperen. He tingut la gran sort no haver trobat cap intolerant entre els meus molts amics independentistes. Sé que ells respectaran que jo avui no vagi a votar, que entenen el meu escepticisme i les meves raons. Per això vull que sàpiguen, per si algun cop no ho he estat suficientment clar, que els seus motius no són menys comprensibles, ni menys importants i respectables per mi. ¡Us desitjo una feliç jornada electoral!

viernes, 7 de noviembre de 2014

Encarnació Roca, una trobada


L’espiral de radicalisme d’un cantó i altre en relació al “Procés” sembla desconèixer què vol dir raonable. Aquest excés de radicalisme acostuma a trobar víctimes innocents a les que acusa i condemna simultàniament, per un acte o opinió que el bàndol de torn considera criminal, sense parar-se a comprendre les seves raons, posició o obligacions. Vaja, sense ser raonable.
La darrera víctima d’aquest fenomen ha estat donya Encarnació Roca, magistrada del Tribunal Constitucional, qui ahir va salvar el seu Doctorat Honoris Causa per la Universitat de Girona, després d’una votació on es plantejava retirar-li aquesta distinció per haver votat en favor de l’admissió dels dos recursos sobre la constitucionalitat del 9-N. Està per confirmar que la Generalitat desestimi la pretensió de retirar-li la creu de Sant Jordi.

Donya Encarnació Roca jura el seu càrrec com a magistrada del Tribunal Constitucional.

No tinc intenció de fer aquí un elogi dels seus mèrits com a extraordinària experta en dret civil i magistrada de distingida trajectòria. Jo no sóc ningú per avaluar-los. Tampoc em sento capaç de valorar la conducta dels qui l’acusen de boicotejar la consulta/procés participatiu, sense esperar tan sols a conèixer el sentit del seu vot quan es produeixi la sentència. Qui sap si el considerarà constitucional... Jo ara només vull compartir una anècdota personal.
Farà cosa d’uns dos anys, quan jo començava dret, un dels meus professors, el Dr. Carlos Villagrasa, em va convidar a la presentació d’un llibre que havia escrit conjuntament amb altres professores de dret d’Espanya sobre els efectes de la custòdia compartida pels nens després d’un divorci. En aquella època, el aleshores ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, volia reformar la llei perquè aquest règim fos el preferent a falta d’acord entre pares. Seguint la seva tònica ministerial, al final no va aprovar la llei.

La Justícia, una al·legoria.

La presentació es feia al Molt Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. Les intervencions de les professores van ser molt interessant. Amb estadístiques, dades i informes psicològics van raonar les inconveniències de la custòdia compartida. El Dr. Villagrasa, molts sensibilitzat amb els dret de la infància, enriquia els seus comentaris com a docent, amb la seva experiència com a magistrat de la sala civil de l’Audiència Provincial de Barcelona.
Sovint aquest règim esdevé un subterfugi per escatimar pensió a la mare, sense que el pare passi més temps amb el fill, que queda en mans dels avis. A més, el fet de no tenir una casa pròpia acostuma a produir efectes negatius en l’adaptació del nen de cares als estudis i a nivell de desenvolupament personal en general.
Però el gran al·licient de l’event, era la presència d’Encarnació Roca. No havia participat en la redacció del llibre, però estava molt vinculada a molts dels autors. A més, com a civilista consumada, magistrada de la sala del civil del Tribunal Suprem abans de ser proposada pel Tribunal Constitucional, era una experta en el tema dels divorcis.

Ple del Tribunal Constitucional. Les dones no hi abunden...

La senyora Roca tampoc es mostrà partidària del règim de custòdia compartida. Va lloar al llibre al temps que criticava la nul·la atenció que els polítics espanyols presten a iniciatives tècniques com aquesta pes assessorar-se abans d’elevar veritables bajanades a rang de llei.
-Mirin, no hi ha persona més hobbsiana que jo –ens va dir- Les persones som dolentes per naturalesa i sovint no ens preocupa si fem mal algú, encara que sigui el nostre fill per obtenir un mesquí benefici. Els podria parlar de molts casos, però voldria recomanar-los un llibre de Henry James, El que Maisie sabia. En aquesta novel·la se’ns explica la història d’una nena, amb uns pares a punt de divorciar-se. Cap d’ells es volt fer, càrrec de la nena, només la seva dida l’estima. Saben quants casos d’aquests es veuen?
“Un nen és l’única persona que no té advocat en un procés de divorci. Potser té el fiscal, però el fiscal no és el seu defensor. Assegura que es compleix la llei del menor, que no és exactament el mateix. Molta gent planteja el tema sota l’òptica “el dret del pare”. Mirin, el primer és el dret del nen, què és el millor per ell. I després la resta.

El llibre que ens va recomanar donya Encarnació Roca.

Recordo que era una d’aquelles persones que al marge del càrrec que ostenta i com s’expressa gaudia d’una elegància natural al parlar. A més era molt raonable en els seus arguments.
-En casos particulars per suposat és pot admetre. Recordo un cas, al que anomeno “el dels nens de Brussel·les” que era un parella que es divorciava, s’anava a viure a Brussel·les, en dos pisos un en front de l’altre i demanaven de mutu acord la custòdia compartida. Doncs bé, el jutge de torn va dictar custòdia exclusiva per la mare.
“Això és va recorre i em va arribar a mi al Suprem. I aleshores –la seva veu va adquirir un to irònic- vaig fer el pitjor que podia fer. Vaig veure que la sentència en qüestió no tenia fonament jurídic. Per tant, la vaig anul·lar. Pensava que en fer-la de nou, el jutge atendria el desig dels pares. Doncs bé, no ho va fer.
“Els pobres pares van presentar un segon recurs. Ja demanaven que ens inhibíssim en favor de la justícia belga. Aleshores vaig dictar tan ràpid com vaig poder una nova sentència donant-los el que demanaven.

Universistat de Girona.

Va quedar molt poc temps per fer precs i preguntes. Per això, en acabar em vaig apropar a la taula. Vaig preguntar a una de les ponents si la Comissió de Justícia del Congrés o el Ministeri els volia consultar per llibre.
-Mira això t’ho pot explicar molt millor l’Encarna. –va cridar la senyora Roca- Aquest noi té una pregunta per tu.
Jo no comptava per res amb parlar amb la senyora Roca. Quan un comença a estudiar dret, s’estudia el Tribunal Constitucional a introducció a dret processal o dret constitucional (I). Se’l percep com quelcom llunyà, un Olimp els Déus on accedeixen molts pocs juristes. No em podia creure que estigués parlant amb un d’ells.
-Els polítics? Mira, a molts països Europeus, pensa en Anglaterra, cada vegada que és fa una reforma d’aquest tipus, el govern i el parlament criden els experts, jurídics, psicològics, els que siguin –em va dir- Aquí, quan els vols fer alguna recomanació, et fan fora quasi demanant-te que no molestis.
Animat pel bon començament, vaig atrevir-me a demanar la seva opinió sobre dues sentències del Constitucional sobre el dret de família que havia llegit per preparar-me la presentació. Em va sorprendre la seva reacció. Pensava que em tractaria de tallar la conversa aviat, però res d’això. Semblava no tenir pressa. Em va explicar la seva postura sobre els temes que li preguntava, fins i tot es va interessar per mi. Va preguntar-me pels meus estudis, per on volia tirar quan acabés la carrera, si m’interessava el dret de família.

El Tribunal Constitucional, l'Olimp dels Déus entre juristes.


Fins ara aquest record, no em semblava que valgués la pena compartir-lo. Més enllà del personal, no en tenia cap valor. Però aquests dos dies, amb les bretolades que he llegit a les xarxes socials i altres llocs weeb contra la senyora Roca, volia recordar a aquesta gent que té tanta facilitat per odiar, que odien a una persona, a un ésser humà al que no coneixen. A algú a qui la grandesa del càrrec mai li ha robat proximitat amb la gent, ni li ha fet estar-se de dedicar més de vint minuts a parlar de lleis i jurisprudència amb un estudiant de primer de carrera a qui acaba de conèixer. 

martes, 28 de octubre de 2014

Astúcia o covardia?


D’ençà que el Tribunal Constitucional suspengué la Llei de Consultes, el senyor Mas no ha fet altre cosa que estimular més i més, entre la gent, la necessitat de votar aquest mes entrant la qüestió de la independència. I val a dir que molts catalans, potser la majoria, no ha dubtat a seguir-lo.
Pels qui posem més atenció en qüestions més quotidianes com ara que en dos anys i mig el nostre Parlament tan sols hagi aprovat literalment cinc lleis (!) comptant una de pressupostos i la de consultes, que el deute català s’hagi duplicat respecte a les ja penoses finances deixades pels sis anys de tripartit mentre el nostre bonus de deute continua enfonsant-se a la categoria de “bonus deixalla”, la privatització d’hospitals públics, o la molt probable trama corrupte que embrutarà tot el partit del Govern, la metafísica de “l’Estat Nació” ens sona una mica allunyada de les nostres preocupacions més urgents.

LLei de Consultes sancionada pel President Mas

Mai s’ha de faltar el respecte als qui senten el desig de ser consultats sobre la unitat de l’Estat. Ara bé, cal que s’entengui que el seu anhel democràtic no es pot materialitzar de qualsevol manera. I la pressa per fer-ho “ara o mai”, com si després del 9-N s’acabés el món, està transfigurat la cara, fins ara desafinat, del sobiranisme, en el ridícul rostre d’un clown.
Fa poques setmanes, el Partit Independentista del Quebec va qualificar el procés català de “simbòlic” i “succedani” al costat dels procesos del Quebec i Escòcia. Fóra bo que els independentistes se n’adonessin amb això de fins a quin punt fan malament la seva via.
Potser fer un “procés participatiu”, sense cens i podent votar durant quinze dies no sigui el millor sistema per guanyar credibilitat ni respecte. Per més que el President ho exposi com un jugada carregada d’astúcia, és un nyap per sortir ell del pas.


Pascal Bérubé, diputat independendista quebequés, parlant sobre el procés català. Vegeu l'enllaç de l'Ara


El Molt Honorable vol vendre la seva ocurrència com una estratègia ben planificada. Assegura que el Govern central no la podrà recorre perquè aquest cop no hi ha decret, ni llei o cap paper signat.
Per la seva trajectòria i formació, el President ha de saber que això és fals. Tot acte d’una administració o impulsat per ella, per la via de fet –o sigui, sense marc legal o reglamentari que la recolzi- es pot recorre, i a més, mitjançant un procediment d’urgència. No només davant del Tribunal Constitucional, sinó fins i tot davant de qualsevol jutjat del contenciós-administratiu.
Sembla prou clar que aquest bon home menteix per guanyar-se el favor de l’electorat, servint-se de la mancança popular de coneixements jurídics – com ha fet des del primer moment. I, si com afirma, desconeix que això que vol convocar pot impugnar-se, més li valdria dimitir.
 
 Imatge de la V del darrer 11-S.
Però no dubtem de la seva intel·ligència. Els seus actes demostren que ho sap prou bé. De fet, per això no firma cap decret. Ni ell, ni cap membre del Govern. Exigeix al personal administratiu de la Generalitat que s’impliquin en la “consulta”, demana als directors dels centres escolars als qui va convocar dijous 16 que obrin els centres el dia 9 y els següents, i quan aquests li demanen una ordre signada si nega. Per estratègia? No pas. O bé, de fet sí. Per la estratègia d’evitar-se la responsabilitat administrativa i penal en que es pugui incorre i fer-la carrega sobre els seus funcionaris, altres subordinats i fins i tot els voluntaris.
I és que, diguin el que diguin de la Constitució, el senyor Mas, capità de mar, i demés tripulació acompanyant, tots ells veuen clar que hi ha “paperets” que importen i molt, malgrat “la voluntat de tot un poble”. Entre d’altres, els decrets de convocatòria il·legals.





lunes, 6 de octubre de 2014

Mito fundacional



Antes de la Máquina,
el vuelo de las aves, el hígado
de un cordero, o la voz divina
disponían dónde

ubicar la Ciudad.
La conquista, la sangre, mil formas
de sacrificios humanos
solo eran el perfume

para escribir una leyenda.
Pero llegaron la Máquina y la Industria.
Se volvió sistémica la brutalidad.
Ahora, morir, sufrir

son notas en un libro de cuentas
combustible de un engranaje
que tritura el pensamiento
¡Y cada vez tiene más hambre!

El mito se escribe en un plano de obras.
Los que padecen por trazarlo
los que agonizan identificándolo
ya ni son material de la memoria.

31 de Julio de 2014

Eduard Ariza

miércoles, 1 de octubre de 2014

Què ha passat amb la Llei de consultes i el 9N??


D’ençà que el dilluns a la tarda el Tribunal Constitucional va admetre el recurs del govern per la llei de consultes, les notícies del tema que he escoltat i llegit m’han indignat profundament. No em fico en si s’està d’acord o en contra de la decisió, sinó en la forma en què uns i altres mitjans han donat la notícia; forma que no té res d’informatiu.
Qui llegís un diari ahir al matí, sense saber de dret, haurà entès que el Tribunal va convocar un ple extraordinari per en unes poques hores tombar lla llei catalana de consultes i el mateix 9N. El breu plas per enllestir aquesta tasca que en principi porta mesos ha convertit el Tribunal en l’heroi salvador del país per uns mitjans, mentre que per altres és un òrgan podrit d’anticatalanisme.
Per començar demanem-nos què és exactament el Tribunal Constitucional. No es tracta pròpiament d’un tribunal de justícia. De fet habitualment els seus components no són pas jutges de carrera.
El disseny teòric d’aquesta institució prové del jurista austríac Hans Kelsen qui va concebre la idea del Tribunal Constitucional no com un jutjat més, sinó un “legislador negatiu” que anul·laria les decisions del Parlament, Assemblees territorials i si s’esqueia municipis, els legisladors positius, quan anessin contra la llei i la constitució. La seva idea, recollida per primer cop a la Constitució austríaca de 1920, s’incorporà a quasi totes les constitucions continentals europees aprovades des d’aleshores, com l’espanyola de 1931 i totes les que es feren en democràcia després de la Segona Guerra Mundial, inclosa l’espanyola de 1978.


Hans Kelsen


Al vigent règim el grans trets de l’Alt Tribunal es defineixen al Títol IX de la Constitució. Les concrecions del seu funcionament foren desenvolupades a la LO 2/1979. Val a dir que al no ser un tribunal de la jurisdicció ordinària aquesta llei és diferent de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Atorga als seus membres unes facultats, competències i règim d’incompatibilitats substancialment diferents de la magistrats i jutges.
Amb massa lleugeresa s’acusa el Tribunal Constitucional de ser un titella del poder. Atès com es nomena els seus membres: quatre el Congrés per majoria qualificada, quatre el Senat per igual majoria a proposta de les Assemblees autonòmiques, dos el govern y dos el Consell General del Poder Judicial; seria molt innocent pensar que no hi ha ball de cadires entre els grans partits.
Ara bé, no és admissible la hipocresia que ens sembli un òrgan just e inapel·lable quan les seves sentències ens confirmen la constitucionalitat del matrimoni homosexual o la inconstitucionalitat de l’euro per recepta. I en canvi li neguem tota la legitimitat quan pren una decisió que ens desagrada. Cal coherència.
A banda d'exercir el control de les lleis y quan s’escau interpretar-les, és feina de l’Alt Tribunal avaluar la constitucionalitat del Tractats Internacionals abans no es celebrin, resoldre les qüestions d’il·legalitat, protegir l’autonomia municipal, resoldre conflictes de competència entre administracions, resoldre conflictes d’atribucions entre poders de l’Estat i tramitar els recursos d’emparament amb què els ciutadans poden defensar els seus drets fonamentals constitucionalment protegits.


Seu Tribunal Constitucional español a Madrid

Però centrem-nos en el que ens toca que és el control de la constitucionalitat. Aquest s’articula a través d’un recurs anomenat d’inconstitucionalitat. Poden ser objecte d’aquest recurs les lleis, normes amb rang de llei com un Decret Llei o un Reial Decret, els tractats internacionals celebrats, les lleis orgàniques i els Estatuts d’Autonomia, les lleis i normes amb rang de llei de les Comunitats Autònomes, els Reglaments del Congrés, el Senat i els Reglaments de les Assemblees de les Comunitats Autònomes. Cal interposar el recurs tres mesos -nou en casos exepcionals- després de la seva publicació a un diari oficial com el BOE o el Diari Oficial de l'Autonomia. En cas contrari ja no podrà presentar-se.
Aquest recurs no és una acció jurídica que pugui imposar qualsevol. Només estan facultats per la tasca el Defensor del Poble, cinquanta diputats, cinquanta senadors, les Assembles de les Comunitats Autònomes que ho aprovin per majoria absoluta només amb les lleis que els afectin, i el President del Govern prèvia deliberació del Consell de Ministres.


Ple actual del Tribunal Constitucional

Un cop presentat, el Tribunal ha de deliberar si admet o no el recurs. Aquest procés sol ser ràpid. En cas que l’admeti, pot deixar la norma en vigor, o acordar-ne la suspensió cautelar, és a dir, deixar-la sense efecte temporalment fins a sentència. Aquest procés té una particularitat, quan qui impugna és el President del Govern ja que aquest pot obligar a la suspensió cautelar automàtica, des del moment que el seu recurs es declara admès. Això és el que va passar dilluns amb la Llei de Consultes i la consulta del 9N. Ni el Tribunal és va llevar patriòtic ni anticatalà. Davant la crida del govern i d’acord amb la llei que el regula va convocar un ple d’urgència. Va trobar que el recurs tenia base per admetre’l i com que el presentava el cap de govern un cop admès es produí la suspensió cautelar. El mateix succeí fa un any amb l’euro per recepta tant a Madrid com a Catalunya, per cert.
És molt important tenir clar que la llei de consultes ara mateix no ha estat declarada inconstitucional, com molts pensen. Queda per davant un llarg procés de mesos on la Generalitat i el Govern tindran temps per fer al·legacions. Després el ple del tribunal haurà de decidir en vot per majoria si declara o no inconstitucional la llei.
Jo no sóc ningú per respondre això. Només un estudiant de dret amb afecció pel dret constitucional d’aquest i d’altres estats que humilment ha volgut fer una mica de tasca divulgativa davant els malentesos periodístics. Però en la meva modesta opinió, hi ha prou marge interpretatiu per avalar la constitucionalitat de la llei i del 9N, tot i que potser clarificant-ne el caràcter estrictament consultiu.
Una darrera qüestió que m’han fet dos amics és si contra la sentència del constitucional cap un recurs a un tribunal internacional o de la Unió Europea.
El cert és que en aquest cas no.

Seu del Tribunal Europeu de Drets Humans

Hi ha dos tribunals internacionals als quals en unes circumstàncies molt concretes és pot presentar un recurs en matèria de drets humans, un cop s’ha pronunciat el Tribunal Constitucional. Un és el Tribunal Europeu de Drets Humans amb seu a Estrasburg. Aquest tribunal és l’òrgan judicial de Consell Europeu una organització internacional –sovint confosa amb la UE- establerta al 1949 per defensar els drets humans. L’altre es el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea radicat a Luxemburg.

Cal insistir que només en unes concretes circumstàncies pot apel·lar-se a ells una decisió del Constitucional i això depèn en gran mesura que es vegin afectats els drets que ells vetllen. El primer protegeix els drets humans recollits al Conveni de Roma (1953) y el segon garanteix el compliment de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (1999) pel que fa als drets humans –també regula altres qüestions de caire més administratiu relatives al compliment dels tractats europeus. Val a dir que ni un text ni l’altre contenen el dret a l’autodeterminació dels pobles, per tant, no hi hauria base per recorre-hi en el cas català.

lunes, 8 de septiembre de 2014

El Fantasma Urbano



Sinuosos arrecifes de color enfermo
y textura insumergible
se alza frente al mar.
Sus torbellinos de caos en el horizonte

manchan poniente y alma.
Pudren el cielo y la mar
hasta desalarla con sus químicos
y ahogarlo con sus humos.

Una bandada de ruidos
surca sus espacios como un buitre.
Con sus garras invisibles
despedaza –sin prisa- la cordura.

Y las humeantes farolas juegan
a ser cirios de un ataúd inmenso.
La grandeza de la ciudad
nos hace morir de insignificancia

solo velados por esa luz eléctrica.
En el laberinto de sus calles
todos somos minotauros.
La nuestra es un hambre monstruosa de libertad.

31 de Julio de 2014

Eduard Ariza